Carles Hac Mor, Pruna i un fals retrat meu

(abans de la publicació del llibre) ARA COM ARA DE PERE PRUNA, VIA DUCHAMP, A ISABEL NÚÑEZ CARLES HAC MOR La mostra antològica del pintor Pere Pruna (1904-1977) a Sitges ha fet veure que l’obra d’aquest postnoucentista que es mossega la cua guanya i perd amb el temps, envelleix bé i reflecteix el pretèrit d’una classe social que no mereix cap enyor ni mig des de cap punt de vista. El cas és que a l’oli sobre llenç de Pere Pruna “Retrat de model” (de data incerta i de 130 x 88 cm.), aquesta, la model, que té unes mans més que prunianes, no ens mira pas, sinó que s’emmiralla en si mateixa amb un xic d’arrogància i d’autodesdeny elegant, perquè vol que la contemplem. Segurament, la inspiració per a aquesta pintura li va venir a Pruna del poema de Carner “Mai no és tothom content”, que comença així: “Quan tornes a ta cambra eixint del ball (...)”. En efecte, aquesta senyora jove, abans de despullar-se per ficar-se al llit, ja s’ha tret totes les joies, inclosos els anells. Per tot plegat, podem dir que el quadre és un nu vestit, o un avantnu, o una antítesi del “Nu baixant l’escala” de Duchamp, que en una sextina d’Ester Xargay esdevé “un nu baixant l’esglaó”, el qual esglaó, a la tela de Pruna, equival al mirall inexistent on es mira la model, situat, imaginàriament, al lloc on l’espectador observa el llenç. L’espectador, doncs, com a esglaó, com a mirall i com a inexistent, fa de pedestal de la model, del qual ella, d’un moment a l’altre, pot prescindir a fi d’oblidar el malestar que li ha encomanat el ball dels descontents, la vida de cada dia de tothom de què escriu Josep Carner. I això deu voler dir que en tornar a sa cambra, la noia, és a punt d’extasiar-se amb si mateixa. Ho necesita, s’ha de desalienar, i ho té difícil, ja que amb un sol esglaó davant seu no es pot precipitar joiosament escales avall, com el nu de Duchamp. En efecte, la model de Pruna, com a avantnu solipsista que és, no pot competir amb l’arravatament vitalista del nu de Duchamp, i això no obstant ella ens obsessiona i ens fa delirar precisament perquè no ens veu. La seva actitud, a desgrat del seu hieratisme propi de qui posa, és de seductora que sap que ho pot ser però que en aquest moment no ho vol ser, mal que ho és justament per la seva aparent indiferència a tot allò que no es redueix a ella. I, és clar, ella sap que en aquest joc galant i una mica pervers pervers rau una de les claus de tota seducció, i és per aquest saber que ara no vol seduir ningú. I ben al contrari, el nu de Duchamp que baixa una escala no té psicologia, i fins i tot és un nu que no es nota que va nu. I, a més a més, què hi fa un nu baixant una escala? Els models nus, diuen els acadèmics, s’estan quiets. I, en canvi, el nu de Dochamp davalla com un espectre atrafegat. I corre la brama que la model retratada per Pruna és l’escriptora Isabel Núñez, i això tal vegada no és veritat. Tanmateix, la model i l’escriptora poden ser considerades quasi idèntiques. I el vestit de la model de Pruna és el mateix que porta l’escriptora a la fotografia que li va fer Maria Espeus per a l’exposició “Hola, bcn!”. Ara bé, els contes centellejants, lacerants i esbiaixadament inoblidables d’Isabel Núñez no tenen res a veure amb damisel·les carnerianes que tornen a sa cambra en eixir del ball. Més aviat ens és llegut de proclamar que en aquestes meravelles literàries hi ha escales de cargol que baixen i pugen a una quotidianitat que tot just s’ha acabat de despullar per tal que ella, Isabel Núñez, pugui pintar, amb mots, un retaule cruel i dolç d’allò que veu -i que és ella mateixa- al mirall que la reflecteix i que no és sinó el lector bocabadat i abocat a la reflexió perplexa. ------------------------------------------