Algunas respuestas preblog a la reseña de La Vanguardia

Diane Arbus, Jewish Giant at Home with His Parents in the Bronx, NY, 1970 He leído detenidamente la crítica de SH... Es verdad que parte de muchos presupuestos que ni se molesta en justificar y que da por hechos porque eres «mujer», lo cual resulta sumamente fastidioso y hace que resuenen como petardos conceptos como «identidad» y «feminidad». Sin embargo, el lector de la crítica no sacará mala impresión de tu libro: al contrario, creerá sin duda que lo pone bien. Es una crítica vulgar hecha de prejucios y conceptos vulgares, de una «feminidad» anticuada, pero, querida, en qué país vivimos? Todo eso se tomará muy bien. Así que te aconsejo lo siguiente: ni se te ocurra decir que la crítica es mala. A mí me pasó con la crítica de C de mi última novela: a mí me pareció mala (lo era) y así lo dije, y así me quejé, hasta que me di cuenta de que otra gente que la había leído decía que no era tan mala, al revés, que era «bastante buena». Como una semana después C himself recomendaba mi libro en un dominical..., entonces sí que ya no entendí nada. Pero preferí callarme. No hay nada peor que un autor diciendo que ha recibido malas críticas de su libro, porque entonces todo el mundo le cree a él y no al crítico, diga lo que diga. Así que ahora afirmo solemnemente que la crítica de C era buenísima... ¡Hazme caso! L ... A mi la crítica d'aquesta SH, a qui -tot sigui dit- no conec de res, no em sembla pas malament, amb el benentès que això de la crítica i dels crítics, que, com aquesta, van de crítics i de donar lliçons, em repeleix. Per això m'agraden les teves crítiques, perquè no ho són gaire, sempre semblen contes. Ja t'ho he dit moltes vegades. M'he comprat "La Vanguardia" a l'autopista, i he llegit la crítica anant amb cotxe. Ho he fet amb l'escepticisme amb què sempre em poso a llegir crítiques, i m'ha semblat que l'SH donava una visió exagerada del llibre des d'un punt de vista únic i molt parcial. I tanmateix, he pensat que qui la llegís, l'agafaria com una crítica elogiosa d'un llibre bo. Vejam, repassem-ho perquè vegis com interpreto jo la crítica: "La inestabilidad emocional o mental que puede producir la relación afectiva de una pareja sobre sus hijos es hoy, a pesar de toda la teoría de psicólogos, psiquiatras, psicoanalistas y psico-bucayadictos que han abordado el tema, todavía un misterio bastante insondable." Ves! Potser sí, potser no. "Si a éste se suma el del significado de la feminidad, el del sexo y el de la escritura y todos ellos se reúnen en un mismo ser, el resultado lógico es el de una mujer desorientada y asustadiza que se mueve a tientas por el mundo." L' SH veu així la teva protagonista o les teves protagonistes. Bé, jo no les veig d'aquesta manera, desorientades i espantadisses. I amb tot, si un tant s'hi fixa des del punt de vista de l'SH, una mica de raó deu tenir. El dolent és que la seva perspectiva és psicologista i barateta. "Isabel Núñez (Figueres, 1957) en sus cuentos con frecuencia habla de "autosecuestro", y de hecho su escritura está repleta de mujeres autosecuestradas, que son la misma mujer en diferentes situaciones que acaban siempre en la misma sensación claustrofóbica y agobiante." Doncs potser sí. I què? Això no és pas negatiu, i segurament no ho vol ser. I tanmateix el teu llibre és molt més que no això. Per mi, els arguments i la psicologia dels personatges són secundaris davant el desenvolupament del text. Si gaudeixo dels teus contes és per com són escrits, per la materialitat de l'escriptura. "Hay una mujer que vive encerrada en un hospital debido a las enfermedades de sus padres, separados veinte años atrás, otra dentro de un coche en medio de un atasco veraniego discutiendo con su pareja, otra en una habitación de hotel sin aire acondicionado y en la que no puede abrir la puerta porque Otelo se lo prohibe." Això tampoc no ho veig com un comentari negatiu. D'altra banda, aquestes dones no són tu. Poden provenir d'elements autobiogràfics, però són personatges i situacions literàries. La ficció, l'artifici literari, sempre distorsiona, és clar, la realitat d'on prové. O més que de realitat hauríem de parlar de memòria, de records, que ja són tergiversadors. Tu no ets aquestes dones. I encara que tu, l'autora, es pensés que és aquestes dones, no ho seria. "En busca de la identidad. Este personaje polifónico creado por Isabel Núñez descubre la realidad con cautela porque ante todo teme las amenazas y no espera ninguna revelación." Potser sí. Ara: és una exageració. Ara: no fa mal al llibre, en absolut. Que aquestes dones, o aquesta dona, tinguin por de les amenaces i no esperin cap revelació, no vol dir pas que els contes siguin dolents. Precisament per això poden ser molt bons. "Son cuentos breves que casi se pueden considerar capítulos con mínimas variantes de una única historia circular." Sí, molt bé. I per què no ho podem veure així? Que la visió segurament és equivocada? Ja he dit que és psicologista i barateta. L'important és que no destrueix el llibre. Penso que no se'l carrega gens. "Su escritura es un fiel reflejo de esa sensación mezcla del desasosiego, miedo, incertidumbre y melancolía, en una narración en primera persona que explica acontecimientos, recuerdos y minucias cotidianas con el mismo distanciamiento." No hi veig res de negatiu per al llibre. "Su trayectoria como traductora y crítica literaria se podría ver reflejada en su estilo contenido y pulido, cauto con las efusividades y los dolores varios, pero sobre todo en sus referentes, algunos evidenciados en citas, como Emily Dickinson o Marina Tsvetáieva, y otros subyacentes, como la inefable Dorothy Parker y sus crisis de parejas." Bé, en aquest "se podria ver reflejada" hi pot haver una certa ambigüitat. Si hi hagués escrit "se ve reflejada" hauria estat més elogiós. L'ambigüitat, però, desapareix a continuació mateix: "estilo contenido y pulido, cauto con las efusividades i..." Això més aviat és elogiós, o ho és del tot. I quant als referents, no hi fan mal."En una escritura tan personal y tan cercana no es de extrañar que buena parte de la ficción de estos cuentos provenga de la realidad autobiográfica de la autora. Si sus personajes hablan para explicarse el mundo, Isabel Núñez escribe para lo mismo, para adivinar qué misterios esconde la existencia y qué hay detrás de la escritura. "Escriptura personal i propera. Bé, no és pas cap insult, sinó al revés. Sona a ponderatiu, a bona escriptura. Ara, però, el psicologisme barat te l'aplica a tu. I malgrat això, el lector de la crítica no ho interpreta com un defecte del llibre. "A veces hay en los personajes una mal disimulada frivolidad," Personatges frívols? Doncs potser sí. I què? Frivolitat dissimulada malament? Qui dissimula malament? Tu, l'escriptora, o els personatges? No queda clar. Ambigüitats com aquesta són pròpies dels crítics que no escriuen bé o que volen jugar amb l'ambigüitat. L'SH es pot ben bé referir a l'intent que fan els personatges de dissimular la seva frivolitat. Segur que el lector de la critica ho interpretarà talment. I amb uns personatges que miren de dissimular la seva frivolitat es poden escriure bons contes, boníssims. I sobre un sabatot trobat en una cantonada també.", la de muchos habitantes de más allá de la Diagonal". Sí, segurament la gran majoria de personatges i de situacions són de més enllà de la Diagonal, com tu. Escriure això, i fer-ho com ho ha fet l'SH, no és gens pejoratiu (encara que ella, l'SH, es pensés que sí). "-Barcelona es la otra protagonista indiscutible-,"Sí que ho és. "(frivolidad) con la que se pretende esquivar la insatisfacción de origen irreconocible, ese "handicap" del que se habla en los cuentos y que la incapacita para sumarse a los cursos habituales por los que discurre lo que se ha dado en llamar la vida." Aquesta frase té moralina ridícula, però no fa mal al llibre. Li dóna un to pseudoexistencialista, ja no pas barat, sinó de patinet, que el lector de la crítica -a qui no considero gens subnormal- pot entendre com una virtut d'un llibre que no ha llegit (i si l'ha llegit, ja contraposarà les seves opinions a les de l'SH). "Isabel Núñez crea unas historias mínimas que crecen cuando superan la anécdota" Bé, diguem-ne que és una apreciació (potser una mica displicent) que no tira per terra res. De mínimes ho són, les històries, i està molt bé que ho siguin. I penso que l'anecdota, la superen a cada ratlla, del començament al final. "y proporcionan un matizado retrato del desasosiego, de la mujer en busca de su identidad, de los hijos que no se resignan a ser huérfanos, del ser humano que no se atreve a sentirse vivo plenamente." I acaba la crítica tot insistint amb la barreja de personatges i d'autora, com si tu fossis els teus personatges o el teu personatge. Com que, de fet, pel que més es desprèn de la literalitat, es refereix als personatges, la frase, ben cursi, no deixa malament el llibre.Si coneixes l'SH, la teva lectura de les ambigüitats de la seva crítica et pot portar a pensar que et diu que no goses sentir-te viva plenament. Aquesta carrinclonada de l'SH, independentment de si reflecteix una veritat o no, ben mirat no té perquè ofendre't. Si, des de la perspectiva de l'SH lectora i crítica, tu -és a dir, segons ella, el teu personatge- no goses sentir-te viva plenament, això no et desqualifica per a res. I ella, a la crítica, tampoc no et desqualifica. Una persona que no gosa viure plenament pot ser una gran (o pèssima) escriptora i pot ser personatge de contes ben bons (o ben dolents), igual igual que una persona que gosa viure plenament (viure plenament? I què vol dir això?). Jo me n'alegro, que t'hagi sortit aquesta crítica. No et farà mal, segur que no. I a més a més, rebre crítiques adverses (i aquesta no ho és) pot coure, però amb el temps pot fer riure. La primera crítica que vaig rebre -al "T/E"- va ser una d'en JM, que aleshores era "molt important". Em deia coses com que la meva poesia semblava allò de "mi mamà me mima", i que jo no podria escriure res més sense ser qualificat de covard. La veritat és que ni em va coure. I moltes vegades he recordat, en entrevistes i escrits publicats, aquella crítica. He vist que en Foix també ho feia: li agradava de reproduir crítiques adverses i d'ignorant que havia tingut. C.H. He leído las dos críticas, pero me gustaría opinar a través de mi propia lectura. En todo caso, no les des mucha importancia (que no es fácil, ya lo sé), pero son solo eso, ya lo sabes, opiniones del otro/a bajo determinadas circunstancias, tanto intelectuales como emocionales u hormonales. All the best, I.