"Barcelona no és bona..."

Foto: I.N. Diagonal Avui he anat per uns carrers inhabituals. Sortia d'un sopar on parlàvem de Berlín i, quan he vist escrit "Forn de pa" he pensat: "En català?!", com si estigués en una ciutat estrangera. Primer, he pensat que el meu cap degenera. Després, que els últims viatges m'han deixat confusa com quan jugaves a la gallina cega i et feien donar voltes amb els ulls tapats. I, mentre seguia caminant, he pensat que era la ciutat, que s'havia deformat, que hi ha una plaga de lletgessa que avança com una metàstasi que s'estén pels carrers i les cases, com els ganglis de misèria l'Alger del Le Premier Homme de Camus. Caminar de nit és agradable, però hi ha carrers, com Aragó, on el soroll és encara infernal, i s'han de travessar amb decisió, sense pensar-hi (recordant que té una posta de sol privilegiada, per exemple, per restaurar l'equil·libri dels déus grecs), i refugiar-se a les ombres dels més tranquils, i no mirar gaire els racons que recorden històries espinosament boniques, o també humiliacions, segons com es miri. He pensat en la Barcelona de Fonollosa, en la manera com ordenava la ràbia i l'humor amb noms de carrers, per convertir-los en poemes. I la de la Rododèndrum (com deia l'Enric Casasses) o la de Gil de Biedma, que el títol és seu. I en l'anti-heimat, que ens fa escriure amb ràbia crítica sobre la ciutat, perquè odiem les seves deformacions però l'estimem perquè és la matèria de la prosa. I aquesta sensibilitat dolorosa de la ciutat esbotzada i obscenament oberta per les obres, que ensenya les ferides brutes de pols de ciment i tremola amb vibracions terribles. L'altre dia vaig parlar amb un escriptor que havia estat barceloní i va fugir fa anys i ara viu a Marsella. Li vaig dir que m'agradava la llum de Marsella, el port vell. Sí, va dir, pero está muy sucia. Yo ya no puedo soportarlo.