Crucigrama, crosswords, mots croisés

Foto: Cristina Núñez A la mateixa pàgina de l'Avui, on Carles Hac Mor parla d'aquest blog gràcies als maons de la memòria, els Stolspersteine d'algunes ciutats alemanyes(http://www.avui.cat/avui/diari/06/nov/30/291686.htm ), he descobert, en un article de Màrius Serra (http://www.avui.cat/avui/diari/06/nov/30/291684.htm), que Crucigrama és una paraula acceptada en català i que el meu llibre, si es publiqués finalment en català, no s'hauria de dir Mots creuats (jo volia una sola paraula!) o pitjor encara, Mots encreuats. Aquesta era la meva barrera principal per intentar-ho. L'article de Serra parla de la maledicció dels correctors que, de vegades, tenen poca sensibilitat literària o volen deixar-hi la seva empremta. Jo n'acabo de sofrir un: he obert per la primera pàgina la meva traducció al castellà de la magnífica novel·la de Cynthia Ozick-, Los últimos testigos (Lumen) i m'he trobat una paraula lletja que trenca l'atmosfera. Jo deia "que había llegado de Alemania..." i el corrector ha posat "procedente de Alemania". Per què? Com si en castellà no poguéssim dir "llegar de..." No he volgut mirar més. Segur que ha fet bé la seva feina i ha trobat errors i errates, perquè els traductors sempre treballem amb massa pressa i massa pocs diners. Però per què havia d'afegir aquesta paraula amb un to gairebé burocràtic, quan el text era senzill i molt narratiu? Misteris de l'esperit rottenmeyerià que ens habita tots quan corregim. Per cert que, al Babelia, a Entre campos magnéticos Casavella elogia la novel·la d'Ozick, i no diu res de la meva traducció. Em faré cas a mi mateixa. En una tertúlia de traductors, vaig dir a unes traductores joves, que es queixaven d'aquest silenciament: Quan un crític elogia l'estil d'una novel·la i no diu res contra la traducció, vol dir que està elogiant el treball que heu fet. I, amb la síndrome mimètica dels traductors, llegint en català, aquest post m'ha sortit en català...! Anava a dir contaminació, però algú podria pensar que menyspreo alguna llengua. I la qüestió és que, per mi, cada llengua té algunes paraules que les altres llengües han d'envejar, i els traductors, que optem a aquest espai d'intersticis entre les llengües on, segons Derrida i Benjamin, es troba l'autèntica llengua pura, tenim la temptació d'escollir una paraula d'aquí i una d'allà. Per exemple, del català sempre envejo les paraules de la geografia física i la vegetació i la terra. De l'anglès, que sigui tan curt i flexible. De l'alemany, l'enllaçament per construir. De l'italià la sonoritat desconcertant d'algunes paraules (per dir encenedor, diuen accendino, que sóna gairebé trist i tendre, "poverino, accendino..." però una italiana em va dir que, per ells, en castellà "frigorífico" sonava a "magnífico, frigorífico!")... I el portuguès... Deia Derrida que la relació del traductor amb la llengua té l'ambivalència de la transferència psicoanalítica: el traductor detesta la seva llengua perquè no pot dir el que hauria de dir, però com que l'estima, la força per aconseguir-ho... Etcètera. Si no arriben ràpid els anunciants m'arruïnaré fent aquest blog...