Foto: Álbum familiar: yo en Figueres, a los 5 años, cuando era prisionera.
G. ha vuelto a madrugar para irse a buscar olas al Maresme. Me lo dijo anoche, cuando yo había renunciado a mi paseo nocturno intimidada por el viento huracanado y la lluvia, contagiada de la pereza gatuna y el ronroneo de Gilda y leyendo una crónica algo molesta de la vida de Dorothy Parker (esa parte de la biografía me pareció obscena, porque hurgaba y reconstruía escenas sórdidas, sin el brillo de la escritura de D.P., de una forma mezquina, tal vez secretamente envidiosa de su gracia y su talento, y llegué a preguntarme si ese género tenía realmente justificación, y decidí citar sólo a D.P. y olvidar lo que había leído de Marion Meade) y en ese momento me asusté: imaginaba escenas de olas negras altísimas y temperaturas peligrosas. Intenté convencer a G. de que se arriesgaba a pescar un trancazo y el miércoles no podría irse de viaje y... Me dijo que hoy hablaríamos. Y esta mañana helada y desapacible, pero al menos ya con luz, cuando me dirigía aprensivamente al dentista y llegaba tarde, he cogido el teléfono y alguien me ha informado alevosamente de que G. se había ido a por las olas. Para rematar, desde ayer, por una razón misteriosa que aún no he logrado establecer -aunque tengo mis sospechas- tengo unos mareos terribles, sobre todo al mover la cabeza o cambiar de postura bruscamente, es decir, mareos catalanes (rodaments de cap) y se unen a mareos ingleses (butterflies in my stomach, mariposas en el estómago, o en el higadillo). En esas condiciones, angustiada por el oleaje y el frío, intentaba razonar que al menos la claridad es grande y G. va en grupo y es fuerte y no haría locuras. Aunque el dentista me ha dormido enseguida la zona, los ruidos y la vibración de esas espantosas excavadoras, taladradoras y fresadoras en mi pobre boca me resonaban en los oídos como una tortura y me sentía hipersensible y preparada para un dolor que no ha llegado. En los peores momentos de vibración intentaba pensar en mi novela. Imaginaba soluciones posibles para recomenzar, para organizar de otra forma ese material para mí radiactivo, otras formas de entrar en ese territorio minado.
Por suerte, la tortura de los bulldozers bucales ha llegado a su fin y yo he salido a la calle aturdida, con la boca dormida, recibiendo sms que me proponían citas imposibles y de pronto me he dado cuenta de que la nueva consulta del dentista está junto a un hospital que fue escenario de algo brutal, algo que de por sí justifica esa novela, sea como sea su estructura o aunque tenga que dividirla en cuentos. "Eso ha sido un golpe bajo", he musitado, mirando al cielo sucio y pensando en los dioses griegos o en un cineasta que organizase mi vida y de vez en cuando soltaría una risotada, como John Gielgud en Providence. "No", me ha contestado una voz interior, "no es golpe bajo, sólo es uno de esos empujones". Y tenía razón. Uno de esos gestos cotidianos que una y otra vez me devuelven a aquello, a lo que me acosa y tengo que escribir, a lo que intento olvidar hace meses o años, sólo que éste tenía más fuerza, o una carga más dramática y grotesca que todos los anteriores.
G. ha salido sano y salvo del mar helado de Montgat y mientras comíamos (yo con mis mariposas internas aún danzando), le he preguntado si alguna vez sentía felicidad contemplando la belleza de esas olas, si tenía esa sensación de estar asistiendo a un espectáculo privilegiado y especial, y él me ha dicho que antes, mientras las esperaba sentado en la tabla una tarde, viendo la caída del sol con el feo perfil del litoral hasta el hotel Vela, o después, en la playa, porque en el momento estaba demasiado impresionado por ellas. Pero al acabar de comer ya estaba deseando ir otra vez a buscarlas.
(Last minute news: No se pierdan la generosa entrada-homenaje de Álvaro de la Rica aquí. Yo estoy abrumada y agradecida, bailando por la casa)...
Justo antes de salir hacia el dentista en esta mañana fría, me ha llegado un largo e interesante comentario sobre mis cuentos, de un escritor -poeta y novelista, además de publicista- que me conoce de hace años y al que no le gustó mi Crucigrama. Esta vez me sorprendió apareciendo en la presentación de Algunos hombres... y otras mujeres (yo diría que fue porque leyó El cec de l'Odissea, el bloqueig i un somni d'editors), y cuando me pidió que le dedicase el libro, escribí: "Para D.C, a quien no le gustan mis cuentos". Héte aquí su respuesta (traducida al dorso, a petición de Icíar, en los comentarios):
Gran injustícia la dedicatòria, perqué sí que m'agrada com escrius. No m'he entretingut a comparar el nou llibre amb Crucigrama, però per a mi és tot un altre món. L'altre el recordo una mica instal·lat en la queixa i la tristesa, encara que em va agradar molt el conte sobre el pare i les ampolles d'aigua... I aquest és gairebé còmic, divertit, i la queixa es redueix a aquestes coses tan teves de plorar per les alzines del Tibidabo i queixar-te que el món ja no és el que era, però les històries són la vida, i vistes amb una intel·ligència i amb una capacitat de síntesi que he envejat més de deu vegades en una lectura absolutament devoradora, el mateix divendres a la nit. Només em vaig deixar el dels homes amb qui no t'has casat, que el vaig llegir diumenge. No puc ser gaire objectiu, perquè et conec, però a mi m'ha entusiasmat el llibre, i molt especialment aquestes deu o dotze vegades que t'he envejat, amb coses com la descripció de com el pare de seguida es fa amb les italianes i en canvi la mare queda fora de joc, amb moments tan aguts com quan la narradora es pregunta si va amb la roba interior adequada a veure un paio que no ha vist mai, només per la veu, amb les observacions sobre aquell paio que vol tenir una criatura. Vaja, vida pura, i ben poca cursileria.
Em va agradar el discurs del filòsof que no conec. El filòsof ho va fer molt bé, i no vaig entendre la reacció de qui li va dir que no havia explicat on era el secret. Jo crec que ho havia explicat ben clarament, encara que jo, el tema de la mort, no veig que aparegui més al final que al principi, sinó que sempre hi és, allí al darrere.
Em fa l'efecte que amb la veu que has trobat aquí pots anar molt lluny. Però no vull dir res més sobre això, perquè tu sabràs.
El que no veig, creu-me, és que t'hagi de costar passar del conte a la novel·la, senzillament perquè aquest llibre, amb un plantejament mínimament diferent, seria ja una novel·la. Perquè hi ha una única veu i un únic personatge central, i perquè són contes, però també són capítols d'un mateix llibre. Només amb uns estructura que els articulés com un conjunt, ja seria una novel·la. En realitat jo me l'he llegit més com una novel·la que com un conte, de tal manera que no et podria dir que m'ha agradat més aquest que aquell altre. Per motius potser purament personals, em vaig emocionar amb Caballos, perquè aquell plor quan la narradora torna a veure un cavall és potser el moment més bonic del llibre, i això ho hauria d'haver observat el filòsof, en realitat és allí on es reviu galopant, la cosa aquesta increïble de la llibertat que ha estat un motor de la vida del -diguem-ne- teu personatge.
Però el que et deia: me l'he llegit més com una novel·la en el sentit que al personatge li van passant coses, i fins i tot els canvis de temps fan que el llibre sigui més novel·la que recull de contes. En aquest sentit no veig que puguis tenir cap problema amb la novel·la. I encara hi ha un element més propi de novel·la, que és el ritme. En un recull de contes, vulguis o no, canvien els ritmes, les frases. En aquest llibre hi ha un continu en la cantarella, i no és només la conjunció i, sinó el gust per les paraules planes al final de les frases, la cosa aquesta dels díptics i espondeus i el fet de mantenir sempre el to d'una història explicada, salmodiada, exactament com vas llegir el conte: com una onada i una altra i una altra i així des del principi fins al final sense cagar-la ni una vegada (llevat d'un salt de línia) tacatán -tacatán- tacatán... tacatán-tacatán, tacatanda.
Oh, m'estic enrotllant massa.
Només dir-te que t'has tornat molt sàvia.
