Foto: Joan Comas, El público en La Central, 11 diciembre 2009
Notes de lectura sobre Algunos hombres... y otras mujeres d’Isabel Núñez
Admiro l’escriptura –les escriptures– d’Isabel Núñez. La segueixo en els seus llibres, en les ressenyes i, indirectament, en el seu blog. Però m’agrada especialment en aquells textos que se situen en un rasant entre l’assaig i la narració, com els que m’ha deixat per fer-ne plaquettes: Els meandres de la traducció, Danielle Collobert, naufragi en un mar de paraules o El cec de l’Odissea, el bloqueig i un somni d’editors. Llavors crec que treu a fora tot el pòsit literari que duu a dins.
Ara publica un nou llibre de relats en què mescla la ficció (viscuda literàriament) i la vida viscuda (o imaginada), en un volum que esdevé una mena de retrat moral d’una generació (una mena de visió calidoscòpica) escrita per una veu que ha viscut intensament el seu temps: el temps de la desvertebració d’un projecte generacional, la fi d’una utopia –aquí, la dels setanta–, potser d’aquells que Ferran Sàez (parafrassejant Ted Perry) va dir-ne Els bons salvatges.
Per explicar-ho, l’autora se serveix de la fragmentació: el relat breu (ell, també, molt fragmentat: petites històries dins de petites històries, com nines russes) que són històries de la quotidianitat (urbana) en els quals sempre hi ha un element de sorpresa, un element que desencaixa la linialitat del relat, i això, justament, el fa atractiu i –fins un cert punt– poètic. Fragments, també, surreals, imaginatius, onírics, irònics (i, de vegades, amb notes d’humor negre).
Escrits en primera persona, l’autora confessa a un amant seu : “jo treballo amb paraules”: un joc que usa per accentuar els dobles sentits, les identitats fingides, els malentesos... (El llenguatge com a joc, encara.)
L’aparent –només aparent– senzillesa d’una escriptura de qui hi ha arribat a un estil propi per depuració, per eliminació d’allò anecdòtic per dir allò essencial del relat. Això el fa (al relat) tremendament eficaç, punyent, tallant i que penetra en el teixit dels personatges (i del lector) com un ganivet esmolat. Tampoc no es pot negligir la musicalitat en el ritme de la frase: abundància de decasíl·labs.
Relats amb un punt de nostàlgia (el temps de “quan els viatges eren viatges”, o “els boscos eren boscos”, o la Barcelona d’abans de ser Hereuville, el Sant Cugat de l’Autònoma... i Cadaqués, aquell Cadaqués que va fascinar Duchamp i tants d’altres).
Relats farcits de referències literàries (l’autora no pot amagar la seva voracitat de lectora) i cinematogràfiques. Hi ha seqüències absolutament fílmiques (l’òliba, l’accident...), meravelloses.
Uns relats que parlen del desencaix: de la solitud, de l’amor i del desamor, de la brutalitat i de la tendresa. Uns relats per on hi vagaregen personatges que semblen surar en l’espai i el temps que els ha tocat de viure: solitaris, gelosos, desvalguts, generosos, cruels, perversos, marginals, tendres... que es plantegen el sentit de l’acció política, la maternitat, la hostilitat de la institució familiar, la fidelitat en les relacions... el quoi faire?
En el personatge de la relatora (la protagonista) hi ha una corporeïtat, un hedonisme i una cerca del plaer que jo situaria entre la Bovary i la Collobert.
Una lectura plaent: quan el lector progressa en la lectura, només tem que s’acabi aquella jouissance que Isabel Núñez li ha donat...
Moltes gràcies, Isabel.
Antoni Clapés, La Central, Barcelona – 11 de desembre de 2009
